Mirades, per James Manresa

25/06/2015

Abaixes la vista, del tot. Peus blancs solquen la sorra daurada. Entren al camp de visió altres peus descalços. Aixeques la vista. Estàs envoltat. De somriures, de pell colrada pel sol, de neoprens més o menys desgastats, d’ulleres de natació... De germans marítims.

Casquets de natació grocs enfunden caps, les ulleres al front esperen impacients. Els ulls observen la càmera mentre es fa una foto de família. Llavors, distrets, les pupil·les enfoquen més enllà. A la nostra terra, les muntanyes es banyen. Els pins s’aglomeren, precàriament, sobre les roques, mirant avall xafarders, o potser encisats per la blavor transparent.

Abaixes novament la mirada, ja translúcida pel vidre de les ulleres, i observes com els peus llauren la sorra lleugerament per sentir-ne el pessigolleig. La llum refractada te’ls difumina, i leviten. Sí, en un darrer i insignificant esforç, els peus volen i la gravetat desapareix. La pell riu, infantilment feliç, d’haver fugit del rigor del termòmetre.

Per això heu vingut.

Ja ets un ocell, potser un corb marí, sobrevolant deserts sorrencs, muntanyes rocalloses, espiant peixos indolents.

T’afanyes a fer unes braçades, perquè t’encanta veure-ho. Has d’anar de pressa, però. Sí, ara, t’atures, treus el cap de l’aigua, i mires cap a la platja. Ja vénen. S’acosten, desenes de casquets grocs, braços escumant la superfície, com una colla de dofins. Els tens cada cop més a prop, però no t’apartes. Sense ni tan sols aixecar la vista, et passen fluidament per totes bandes, àgilment, sense brusquedats. Les seves ments ja es guien pels subtils moviments de cada molècula d’aigua.

T’hi sumes.

Passadissos laberíntics posen a prova la teva aquaticitat, t’adaptes camaleònicament als perfils capriciosos de l’erosió. Serpenteges, varies la braçada, mires i et submergeixes a explorar aquella curiosa forma. Surts i cerques instintivament els casquets grocs. S’escampen aquí i allà, cadascun vivint l’aigua a la seva manera. Alguns cerquen els límits de la seva velocitat, d’altres avancen i reculen assegurant-se que tothom va bé, alguns exploren cada centímetre i d’altres graven amb càmeres al cap.

En aquest escenari, tothom hi troba el seu paper preferit.

Ocells robòtics us sobrevolen amb ull registrador... La platja, ja hem arribat? Converses entre gots d’aigua i plàtans, gent descalça pel carrer, puges a l’autocar. Revius excursions escolars. Algú xerra pel micro, explica quatre coses i diu alguna ximpleria. Riures.

Una cala impossible, uns nudistes amb un pam de nas. On va tota aquesta gent? Els peus es desenganxen... i tornes a començar. De Via Brava en Via Brava fins a... tant li fa, unes quantes. Alguns rematen amb un dinar de germanor; pizza i cervesa han estat sempre justes recompenses.

I ara camines, al costat de nous amics, cap al cotxe. El mar, empetitint-se al teu darrere, xiuxiueja insistent el teu nom, com una criatura que mai en té prou. Abaixes la vista –una mania com una altra-. Els peus ja trepitgen asfalt. S’aturen. Vacil·len.

-Aviat –promets –, ben aviat...

Article de James Manresa (@jamesmanresa) en ocasió de la primera #viesbravesnonstop de la temporada 2015

Arxiu